TROBADA FILOSÒFICA DE FEBRER DE 2015

CLINT EASTWOOD I MILLION DOLLAR BABY

Carmen Gallego

Eastwood havia tornat a casa amb les mans buides de l’Óscar per Mystic River. F.X Toole era el nom com a escriptor d’un veterà entrenador de boxa i un “parcheador”, el que arregla les ferides en un ring molt conegut a Los Angeles. L’autor va escriure un text amb una col·lecció d’històries sobre la boxa titulades Rope Burns: Stories from The Corner, que va ser acollit molt favorablement. Els productors de Holllywood es van llençar sobre la història i un amic de Clint, Albert S. Ruddy, es va fer amb els drets.

Ruddy va ser qui li va encarregar a Paul Haggis, l’autor de Mystic River, el guió. Paul Haggis el va intentar dirigir però no va aconseguir diners per al projecte; així va ser com va caure a les mans de Clint Eastwood, i aquest, sense cap retoc, malgrat era un esborrany, va convertir-lo en una obra complexa.

PAUL HAGGIS

“Million Dollar Baby”, un dels relats sobre la relació entre Frankie un vell entrenador i una noia boxejadora la Maggie, es va convertir en el tema central del guió de Haggis. Va treure a Peligro i Shawrelle, els rivals del gimnàs, el jove innocent i la maldat pura de l’ignorant, d’un altre relat “Frozen Water”, al mateix temps que inventava el personatge que interpretaria Morgan Freeman, “Scrap”, i pensava el relat des del flashback i amb un narrador que a mode del cor grec de la tragèdia, que ens explicava a nosaltres els avatars de la història. Després sabem que Scrap escriu aquesta com a carta per a la filla de Frankie. Una més que no serà llegida?

Primer es va pensar amb el propi Haggis per a dirigir-la amb Clint de protagonista, després Clint va decidir dirigir-la ell. El guió era bo, qui volia un treball plegat d’imperfeccions que després podria canviar en el rodatge?

Frankie era un entrenador que estudiava gaèlic i citava a Yeats. Swank, amant dels esports, va iniciar pel seu compte un dur entrenament i les classes de boxa que exigia el paper. Freeman, que s’havia especialitzat en vells savis i que ja havia treballat amb Clint a Unforgiven, era l’actor ideal per a Scrap, la veu de la consciència i el narrador del film.

El rodatge es va portar a terme en els clubs de boxa de Los Angeles i als voltants dels principis de 2004. A l’equip tècnic va haver un canvi, Jack Green es va fer el càrrec de la il·luminació i la fotografia en tons blaus i negres, introduïda per Bruce Surtees als anys 60, va conquerir el màxim esplendor a Mystic River i Million Dollar Baby amb moltes escenes realitzades a les ombres i a la foscor.

Clint no vol rodar amb llum artificial, s’estima més que un personatge es situï a l’ombra i trigui una estona a ser visible als nostres ulls, és així al film. Sembla que els personatges neden a les ombres com si fossin personatges d’un quadre tenebrista. Així veiem amb silenci l’esforç, la pena i el dolor d’aquests tres que volen construir un somni.

Clint va compondre la música i va percebre que la història no era una pel·lícula sobre la boxa, sinó sobre l’amor entre un pare i una fila. Un cop i un altre, Clint, que tenia fills nascuts de relacions diferents, entrava subtextualemnt en films sobre fills ferits i pares rebels que busquen un terreny comú.

Hi ha un altre subtext que va suscitar polèmiques nacionals, la protagonista queda tetraplègica a conseqüència de la lesió en la baralla del campionat i demana a Frankie que acabi amb ella desconnectant-la dels aparells. Després d’una reflexió sobre la fe, ho fa.

La gent va recordar que l’any anterior Clint s’havia manifestat contrari als drets dels minusvàlids. Des de la dreta i des de l’esquerra es van aixecar veus contra ell. La resposta del director fou que no t’ha d’agradar l’incest per a veure Hamlet. Després els liberals van defensar el film dels atacs rebuts. Era igual que no fossin d’acord amb Clint.

Algunes crítiques des de l’esquerra van ser molt dures. Tania Modleski, estudiosa del cinema i feminista, va afirmar que el personatge s’ennoblia per l’angoixa, el gaèlic i Yeats, i que la filla mai podia expressar què havia passat entre  ella i el seu pare. Les mares no hi són, excepte una, la de Maggie, que viu enganyant l’assistència social.

Però la majoria de la crítica la va lloar: la interpretació de Swank era supèrbia i les actuacions de Clint i Freeman elegants, i les escenes de boxa tan dures com sentimental el desenllaç.

En aquest món on tot sembla accelerat, de vegades està bé tenir algunes balises estables. En el cinema que no sap més que treballar en el sentit de la innovació tecnològica i l’espectacle, tants cops buit, està bé comptar amb Clint.

Eastwood és una roca, un capità impertorbable que porta el seu vaixell de cinema clàssic indiferent a les tempestes estètiques i altres ximpleries semblants. Esatwood és un artesà a l’antiga, dels que ens presenten els personatges plens, que expliquen històries del seu país a través dels seus destins individuals

Million Dollar Baby és una faula sobre la boxa i comença amb un travelling al·lucinant fos en negre fins a una ferida d’un boxejador.

Els títols de crèdit inicials i la productora Warner estan en blanc i negre. Gairebé podríem dir que és un film en blanc i negre per la manera en què va ser rodat, l’ombra, la foscor, són tan protagonistes com els tres habitants d’aquesta tragèdia sobre el somni americà, que com a Mystic River, no té perquè acabar bé. Els somnis ens els explicava Disney, no tenen perquè estar en els programes d’adults.

El personatge de Frankie visita cada dia l’església, no vol dir que sigui creient, sols vol donar el contrapunt de quelcom, que com a Gran Torino, serveix de poca cosa a la vida real.

Frankie és un entrenador solitari que treballa en un barri de desheretats, que com he dit abans llegeix en gaèlic i prepara no a grans campions. Com en una cançó del gran Bruce, ell dedica la seva energia pels perdedors, els que estan al marge del gran carrer triomfant. Potser és la por, potser és el vertigen de la victòria, però fins a Maggie es resisteix a portar els seus pupils a la victòria finals.

Un dia ella apareix a la seva vida. Entre la jove White Trash que persegueix un somni, mancada de pare, i el vell entrenador solitari rebutjat per la filla, rossegat per la culpabilitat, creix una relació que té diferents nivells: pare-filla, mestre alumna, Pygmalió –model, director-actriu.

Eastwood tracta el gènere des de la dulcificació, feminitzant els films sobre la boxa. I és aquesta feminitat la que esdevé una paradoxa en el film. Frankie vol el triomf de Maggie, i al mateix temps protegir el seu film i la seva ànima dels cops del ring.

Es deia que als films de Clint no hi havia dones, que aquestes estaven en segon pla. Jo no ho crec, les seves , des del primer film, són dones fortes i segures d’elles mateixes, però a partir de Sense perdó, les dones van guanyant cada cop més terreny en els films que parlen d’Amèrica. Sean Connery va dir que Eastwood és el gran fotògraf de l’Amèrica autèntica. I sí en aquests films hi ha dones fortes que volen seguir els seus somnis: les prostitutes de Sense perdó, la dona de Jimmy a Mystic River, la Maggie de Million Dollar Baby, o la Sue de Gran Torino.

A Million Dollar Baby diu sempre a la seva protegida Always protect myself,  i ella  ho oblida dos cops, el segon de manera fatal convertint-la en una persona que ja no pot decidir.

Lliçons de boxa i lliçons de cinema.

La ruta principal porta de manera pacient a Maggie i Frankie sobre el camí de l’èxit i el principi de la redempció, però les coses no són mai tan simples.

Maggie guanya en els circuits però no pot reconciliar-se amb la seva família. Frankie acompanya Maggie, però mai sembla en pau amb els fantasmes del passat.

I l’última part del film. On està la decisió moral d’un home creient, d’ajudar a morir a la filla, a l’àngel que l’ha acompanyat.

Eastwood s’expressa amb dignitat, hom no sap si Eastwood llença vidriol al seu optimisme o posa un dit de llum a la foscor.

Allà entenem que el somni americà no és per a Clint una obligació edificant, sinó un camí perillós que, de vegades, ens farà pagar un preu molt fort. Com a Mystic River, les velles culpabilitats amagades tornen a sorgir. És aquí on l’amor ha de matar en una paradoxa injusta i insuportable. En el país dels triomfs obligatoris la lucidesa amarga d’Eastwood proposa una nova moral.

Una lliçó moral feta amb elegància, sense gaire més dialèctiques que la reflexió del que per amor fa el que ha de fer. També ara cal com en la boxa comptar fins a deu.